La nit americana | Blog de cinema

Des de fa uns anys Vince Vaughn s’ha especialitzat en un gènere poc gloriós però molt rentable: la comèdia de sèrie B, un tipus de comèdia que més que divertida és simpàtica i prova de ser entretinguda mantenint la més estricta manca d’originalitat. Tota la introducció, nus i desenllaç es poden preveure des d’abans d’entrar al cinema. En una hora i mitja nomès hi ha un acudit amb una mica de gràcia (el de l’animal tòtem). Ni tan sols la desaprofitada intervenció de Jean Reno fent de  “xiuxiuejador de parelles” aconsegueix unes veritables rialles. El profe de ioga sí que té gràcia però la broma s’allarga massa.

De totes formes, malgrat  això, si un sap què va a veure no queda decebut. És exactament el que un es pensa que serà abans de veure-la. De fet, el happy ending és tan exageradament feliç que sembla autoparòdic. I sí, hem de confessar que Todo incluido no és gaire bona  però al menys és fidel a ella mateixa: és el que és i punt i no pretèn ser una altra cosa.