La nit americana | Blog de cinema

Per dos motius aquesta estrena ha cridat molt l’atenció, per tenir per primera vegada protagonistes negre i per utilitzar animació per ordinador en 2D, una tècnica que fa gairebé deu anys que no s’utilitza i de la qual la veritat és que no crec que ningú s’en enyorés encara que és cert que la tècnica ha millorat molt en aquest temps(els efectes de llum, d’aigua, les ombres). I pel que fa als protagonistes de color, la veritat és que si això és tot el que Disney és capaç de fer per la multiculturalitat estan ben arreglats. Vull dir que la pel-lícula és més aviat  fluixeta: avorrida, tòpica i inversemblant. Amb la excepció dels monstres-ombra i la bruixa vudú tota la resta és ben poc interessant. Com unes quantes pelis de Disney dolentotes dels 90. Als petits els agradarà però als acompanyants…

Al quart d’hora, la història ja em semblava fluixa. A la mitja hora mirava el rellotge desitjant que acabés. Les cançons són més aviat discretes. Dóna la impressió com si  haguessin barrejat temes de diferentes pelis de dibuixos i n’haguessin tret Tiana y el sapo una mica per atzar: la típica història de superació personal + el diamant en brut d’Aladdin + el sigues tú mateix de Shrek + l’amor sempre triomfa + (per fi!) el conte de La princesa i el gripau. Ah! I a la mescla li afegim tots els tòpics sobre Louisiana que existeixin, sense deixar-se un. Sacsejem bé i a veure que surt.

Un bunyol.