La nit americana | Blog de cinema

Sembla mentida que un llibre que va ser un  escàndal al seu moment es converteixi en un drama tan… del montón. Bé que és cert que en aquestes alçades les històries sobre prostitutes i llibertins ja no escandalitzan ningú i que, en aquesta època de cougars i cubs, la història d’amor entre una vella i un jovenet tampoc crida massa l’atenció. Però tanmateix, la situació podria haver donat peu a  reflexions força més  llúcides que les que es fan sobre l’amor, la vellesa i la pèrdua de l’atractiu (o si més no,  haguessin donat lloc a un drama més poderós). Pareix que a Stephen Frears ha volgut allunyar-se tant del melodrama i s’ha esforçat tant en ser fred i distant que no aconsegueix transmetre més que fredor.

L’ambientació és meravellosa i els actors ho fan  molt bé, sobre tot Rupert Friend i Michelle Pfeiffer però el distanciament i la cerebralitat de la posada en escena fan difícil que l’espectador s’hi fiqui. Fins i tot les escenes suposadament divertides, sobre tot quan surt Kathy Bates i tota la colla d’ex-cortesanes semblen avorrides. Tampoc aconsegueix ser satírica o irònica.  I, a més, no s’acaba d’entendre del tot la relació entre Chéri i  la seva dona, i dóna la sensació que han tallat la història per centrar el portagonisme en la Pfeiffer.

Malgrat que la intenció de Frears hagi estat bona, la pel-lícula no convenç, es deixa veure això sí però potser hauria tingu un resultat millor si haguès substituit tanta cerebralitat, que convenia a Les amistats perilloses ( una peli que sempre m’ha semblat molt fluixa), per una mica més de passió.