Dimarts vaig anar al Cine Ambigú a veure aquesta pel-lícula, que excepte a festivals com el de Sitges és inèdita al nostre país; com totes les del seu autor, Aleksei Badalanov. En aquest cas, Badalanov es basa en un guió del difunt Segei Bodrov Jr. -actor, guionista i director i,sobre tot amic i col-laborador de Badalanov - que alhora es basa en relats autobiográfics de l’escriptor Mijail Bulgakov quan va ser metge a un poblet de Sibèria durant la Revolució Russa i es va fer adicte a la morfina. Per aquesta font més clàssica aquesta pel-lícula no és tan perversa com la resta del seu autor.
Amb un tema tan interessant i una fotografia esplèndida, és una llàstima que la pel-lícula sigui molt obscura. Dóna la sensació que bona part va quedar-se a la sala de muntatge. Ni s’entèn molt bé per què el dolent és dolent ni la relació del Dr. Poliakov amb l’infemera Anya queda gaire bé explicada.
El distànciament és tan gran que l’estructuració, com al cinema mut, en episodis forts: un part difícil, una amputació, una traqueotomia, un incendi, els llops no és èpica sino tan freda que l’espectador s’ho mira tot impassible. I la dimensió simbòlica que pretèn resulta difícil d’esbrinar i obliga a l’espectador a fer molt gimnàstica mental i moltes susposicions per omplir els buits . El tema de l’evasió de la realitat , que hauria pogut donar molt joc, s’esvaeix gairebé durant tota la pel-li, excepte en un parell de moments puntuals.
2 comentaris
RSS dels comentaris Identificador URI TrackBack
Deixa un comentari
“… per omplir els buits”
si la pel·licula ha sortit d’un actor, que s’ha basat en el guio d’un difunt, que aquest s’ha inspirat amb la biografia d’un escriptor yonki. Es normal ke alguns detalls o fragments de la historia s’hagin perdut pel cami.
Ja, el problema és que està fet aposta, com si fos lo més lògic.